41

41 bn webAvui et miro i et veig. Per primer cop des de fa tant de temps… Quantes vegades al llarg d’aquests anys t’he mirat per criticar-te, per fixar-me en com t’envellies. En si t’engreixaves o t’aprimaves. En el que et sobra o et falta. Però en el fons sempre han sigut mirades ràpides, sense temps, sense dedicació.
<!–more seguir llegint…–>
Sempre has esta amb mi, recolzant-me. Donant-me tot el suport necessari per dur a terme els infinits projectes i idees que volia realitzar, per dur-me físicament a tots aquells llocs interiors i exteriors als que la meva ànima inquieta volia anar. Has resistit hores i dies sense dormir, llargs períodes de producció o creació febril, festes al límit, jornades de treball físic i mental seguides de nits de desgast, has donat cos a moviments mentals intensos, has aguantat dies sense menjar, dietes pobres, m’has acompanyat a qualsevol hora a atendre necessitats d’altres, t’has adaptat fàcilment a les diferents vides per les que he transitat: De la nena estudiant model i modèlica a l’adolescent rebel, problemàtica i fumeta; la dissenyadora fiestera nonstop que entra en crisi i ho deixa tot per fer un viatge intern i extern de tres anys per tornar i patir una crisi d’inadaptació per no saber encaixar la nova personalitat en el món anterior que no ha canviat. La okupa i lluitadora incansable que no faltava a cap cita, portaveu, organitzadora, seguidora, recolzadora, a primera línia, a la reraguarda, on fes falta. Després “al monte”, amb neu i una caravana amb goteres, l’hort, les ovelles, la llenya, el procés col•lectiu,… sempre a totes al 100%…
Has sigut capaç de crear no una sinó dues vides, i parir-les (tu, no cap metge amb el seu instrumental). I alletar-les durant anys mentre em seguies donant suport en els mil projectes i canvis, convulsions i conflictes.
I mentrestant, jo, què t’he donat a canvi? Ara et miro i veig els records d’aquest camí gravats en tu. I em sento tant agraïda i alhora penedida de no haver-te cuidat més. D’haver donat per suposat que tu sempre estaries amb mi. Que no m’abandonaries mai. Tant que tu m’has donat i tant poc que t’he aportat jo.
Avui et miro. I et veig. Et regalo una mica de temps i amor. Res comparable amb el que m’ofereixes cada dia tu. Però avui és diferent perquè m’he parat i t’he vist. I vull que sàpigues que t’estimo. Que no tinc excusa per no haver-te cuidat i mimat més i que m’agradaria prometre’t que a partir d’ara ho faré. Si, si, com l’antiga promesa repetida fins a l’infinit de fer abdominals cada dia i que els que hauré fet fins ara es poden comptar amb poques mans.
Per això avui em despullo, et miro i faig pública aquesta intenció. A veure si així, sense l’excusa de l’anonimat aconsegueixo no escaquejar-me de complir el propòsit i promesa.
Avui em comprometo amb tu. A estimar-te, cuidar-te i respectar-te fins que la mort ens separi.
Amen.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *